Dia de la mare

Diumenge 8 de Maig

Avui era el dia de la Mare als EE.UU. Ja sé que a Catalunya va ser la setmana passada, però aquests americans van tard. Com que als EE.UU. la meva mare és la Christy doncs se suposava que li havia de regalar alguna cosa. Jo la veritat és que no tenia pensat comprar res. En la meva opinió, el dia de la mare és per demostrar l’amor que sents per la teva mare, i això és algo no material. Així que jo, com tots els altres, he fet una postal per a ella. La Jun la havia dibuixat a ella en una cartolina i li ha escrit un text. Jo volia fer algo semblant, així que ahir al migdia mi vaig posar. Vaig pensar que fer alguna cosa amb el photoshop quedaria bé. No és que se’m doni malament dibuixar, de fet sóc força bo (amb humilitat), però últimament he perdut la pràctica. Com que aquests últims dies he estat força interessat amb el tema de photoshop doncs em va semblar una gran idea. Em vaig ficar al youtube (tots els drets reservat i el copyright també) i vaig buscar “postal dia de la madre photoshop”. Casualment n’acabaven de penjar un pel dia de la mare. La composició era un fondo rosa amb un cor brillant, unes fulles a sota i cors petitons al fons (busqueu-lo al meu facebook al àlbum “photoshop” si el voleu veure). Després li he afegit jo una pinzellada de la meva part per fer-lo més personal. He agafat una foto d’ella, extreta del seu facebook, i la he afegit dins del cor. Al final la cosa ha quedat força maca. La meva intenció era imprimir-la, però no teníem tinta, així que he hagut d’enviar-la al seu e-mail. Aquest matí el Ray havia comprat unes postals pels nens (tots menys jo i la Jun) perquè escrivissin algo per a la seva mare i li donessin. La Jun li ha donat la seva, i jo li he dit que li havia enviat per e-mail (però em sembla que no s’ha enterat gaire). El Ray ha preparat un super esmorzar en honor al dia de la mare (em pregunto perquè no hi haurà dia del fill). Unes tortites de xocolata amb trossets de xocolata blanca per dins amb maduixes per sobre i sucre en pols. També a fet un tipus de “pastis” amb maduixes i bananes a sobre per a la Christy. De fet dir-li pastís és un error, més aviat hauria de dir “crep gruixuda del tamany d’un plat”. Al final ella ha acabat compartint amb tots.

Cap al migdia jo m’he posat a mirar els Lakers. Estava d’un mal humor que hagués trencat algo si no arriba a ser pel que ha passat a continuació. A la mitja mart, quan perdien ja de 23, la Christy ha dit que anàvem al CENTRE COMERCIAL. Jo no m’ho he pensat i he marxat. La veritat és que ha sigut la decisió correcta. Em fa una mica de pena perquè ja no veure cap més partit del Lakers aquest any als EE.UU. Avui han quedat eliminats. De fet els han humiliat, han perdut el partit per 36 punts i les series per 4-0. Jo que ja me la coneixo una mica a la Christy m’he adonat de que no ens hi portava per lo molt que ens estima. Veient que no ha comprat casi res, era evident que ens hi portava perquè volia que li compréssim algo pel dia de la mare. He compartit el que pensava amb la Jun. Ella també sospitava el mateix , i després m’ha dit que l’ha sentit remugar dient que avui era el “seu” dia. La Jun s’ha enfadat força i ha deixat anar un “What the f...!”. Els dos estàvem en una botiga mirant roba i ella no parava d’entrar i sortir com per mirar que fèiem. Suposo que devia comprovar si li havíem comprat ja el regal per poder marxar. Quina dona, no havia vist jo mai algo així. Jo m’he comprat una samarreta de football del Colts, amb el numero 18 de Payton Manning. Ja feia molt de temps que la volia i, després de consultar amb la meva mare, me l’ha he comprat. També he intentat trobar la samarreta dels Knicks per la meva germana, però no la tenien.

Després d’això hem decidit que, molt a pesar nostre, pel nostre bé havíem d’anar a comprar-li algo. Ella li ha comprat unes ungles postisses i jo cosetes de xocolata. Hem decidit amagar-ho així semblava que encara no havíem comprat res i ens podíem quedar més estona. El pla ha funcionat a mitges. Hem marxat al cap d’un rato i ella semblava estar una mica molesta. Però llavors hem anat al centre comercial del costat. Suposo que tenia l’esperança de que li compréssim algo. De totes maneres no ens ha deixat gaire estona, i no m’he pogut comprar res. Només he comprat un regal pel meu amic Dani Gamez. No és gaire cosa, només perquè sàpiga que me’n recordo d’ell. Espero trobar algo millor, perquè la veritat és que fa una mica de pena. Es una pena que no pugui portat regals per a tots, però és que no m’hi caven a la maleta.

Quan hem arribat a casa, la Jun i jo hem decidit anar a donar-li el regal. Per la cara que ha posat s’ha vist que estava mosquejada perquè és pensava que no li havíem comprat res i s’ha emportat una agradable sorpresa al veure que sí. Potser es mereixi que no li haguéssim comprat res, però val més la pena evitar conflictes tontos. I més tenint en compte que encara no ha pagat la factura de l’internet d’aquest més i no el podem utilitzar encara. Això em mosqueja, perquè avui no he pogut veure la carrera de F1. Quan li he donat li he repetit lo de la postal al e-mail. Quan ho ha assentit ha allargat el somriure que mostrava la seva cara. Això m’ha fet entendre que no s’havia enterat el primer cop i devia estar algo molesta.

Més a la tarda, mentre jo feia un esforç per estudiar química i tenia un mal de cap amb les reaccions redox, ha vingut cap a mi una mica apresurada, m’ha donat una abraçada i m’ha dit gràcies. A mi m’ha extranyat, així que li he preguntat perquè. M’ha dit que per la postal. Llavors la he mirat a la cara i he vist que se l’hi queien unes petites llàgrimes. Evidentment aquestes llàgrimes no eren per que li semblés que el meu treball de photoshop fos extraordinari, sinó pel text que li he escrit en el e-mail. Si és que soc un crack de la literatura (amb humilitat també, eh!), i això que sóc de números. Deixant-nos de conyes, a mi també em suaven els ulls mentre ho escrivia. A sigut molt bonic, no puc oblidar la cara que feia. En aquest moment m’he posat molt content.

Qui cuina?

Avui ha tornat a pasar, i ja és algo massa habitual. Si fós el primer cop que passa ho deixaria pasar per alt, però això ja s'ha repetit massa. El tema és que avui la Christy ha tornat a decidir que estava massa cansada per fer el sopar. ¿Què? Doncs sí, sembla mentira que això sigui veritat. Lo preocupant és que va dir això mateix ahir, i la setmana passada un parell de cops. Ens diu "Avui us feu el vostre propi sopar, que estic cansada". Llavors que fa ella? Si la seva UNICA feina és fer el sopar, i a sobre decideix que no el fa, que se suposa que fa? Realment no ho entenc. Mai he pogut imaginar que la meva mare o pare digués que no fa el sopar un dia MAI. No recordo cap cop que no m'hagi fet el sopar (excepte quan m'he quedat sol a casa). I això que jo ja tinc 18 anys i   puc cuinar-me algo descent jo sol. La Misty i el Cyle tenen 10 i 12 anys respectivament. Se suposa que se l'han de poguer fer ells sols? Al final acabem cuinant la Jun, el Cody i jo. No em sembla massa just que a sobre de fer la nostra tasca assignada, hem de cuinar i rentar la cuina després. Lo més graciós de tot és a l'hora d'assignar la responsabilitat de que les coses es fàssin. Lo normal és que els pares s'encarreguin de que la casa es netegi i tot això. Aquí aquest concepte a desaparegut totalment. El nostre lavabo, com que ells (el Ray i la Christy) no l'utilitzen, ningú el neteja. Això vol dir que no s'ha netejat durant força temps; cal dir que alguns dels nois no ténen gaire punteria. Algo força semblant passa amb la resta de coses a netejar de la casa.
Tot i això, estic disfrutant molt dels meus últims dies aquí. És una pena que ara que estic tant bé hagi de marxar dintre de poc.

Pascua

Ahir va ser el dia de Pascua als EE.UU. Aquí li diuen "Easter" en comptes de Pascua. La celebren el diumenge en comptes de dilluns com a Catalunya.
Es tradició americana pintar ous i amagar-los. Després els nens els han de trobar i se'ls mengen. Jo no en vaig poder pintar cap perquè el dissabte mentre els pintaven jo estava parlant amb els meus pares i no me'n van deixar cap per pintar. Ja es una de les moltes coses que m'haurien de fer enfadar però que ja passo d'elles. Ultimament tinc una sensació de que no li importo res a la Christy.
El dia va començar com cada dia de festa: vaig sepertat per crits dels descelebrats que es lleven a les 8 del matí d'un diumenge. Normalment la causa de que em desperti es o que els nens s'emocionen massa jugan al Pokémon i em desperta el seu soroll, o que la Christy s'ha enfadat per alguna tonteria que, convinat amb la seva bipolaritat, fa que s'enfadi d'allò més.
Nosaltres teniem 12 ous per amagar. Pot semblar un bon nombre per a alguns, encara que tenint en compte com són els americans, es algo clarament limitat pel presupost familiar. Avui he parlat amb la meva amiga Crystal, de l'institut on anava abans, i m'ha dit que ella en tenia 105! I això que jo tenia entès que era "pobre" i que els seus pares no tenien treball (de fet, això em va dir ella). La Christy els ha "amagat" i els hi ha dit al Cyle, la Misty i la Jun que anéssin a buscar-los. El meu nom ni l'ha pronunciat, cosa que ha fet que em sentés malament. Tot i així jo he anat a buscar-ne. Com que ja sóc gran no he anat amb la ansia del Cyle sinó que he anat a poc a poc i mirant bé. Com que la Christy no s'ha esforçat gaire a amagar-los ràpidament els hem trobat. Així que els hem reamagat. Aquest cop ha sigut el Cody, que no ha volgut jugar. Els ha amagat al pati de davant de la casa de davant on no hi viu ningú. Aquí, jo he sortit amb una mica de ventatge i he pogut trobar els "fàcils" rapidament. El primer cop n'havia trobat 3, i aquest cop 5. La Jun ha trepitjat un dels ous que estava entre les herbes i ens em quedat amb once. A sobre, no n'hem pogut trobar un. El Cody, fent mostra del seu intelecte, no recordava on l'havia amagat. Tot s'ha de dir, la habilitat d'aquesta familia per amagar les coses es tan dolenta que el joc perd tota la gràcia. El següent, i últim torn, d'amagar les coses ha estat per mi i per la Jun. Mostrant que no erem part biològica de la familia, hem trobat amagatalls bastant més ingeniosos. La pena es que no hem pogut jugar en aquella ronda que era la més divertida.
Abans de que acabessin de trobar tots els ous han aparegut els Rojas. Venien a rebre el seu regal de Pascua. La Christy els hi havia comprat un conillet de xocolata i una cistella d'ous amb caramels a dintre. A mi també m'havia comprat un conillet de xocolata. M'ha fet molta il·lusió perquè no era un conillet normal: era un conillet amb una pilota de bàsquet. Un detall força personal d'una persona que no es preocupa massa per la opinió individual de cada un dels seus fills.
Després de gorronejar una mica els Rojas han marxat. Llavors ha tingut lloc un esdeveniment unic: "Earliest Dinner Guiness World Record" (o sigui, el record Guiness al sopar més d'hora). Hem sopat a les 2.50 del migdia! Evidentment després al vespre tots hem gorronejat una mica perque teniem gana. El sopar era "pernil". Alerta, cal recordar que el pernil americà i el de veritat són tan semblants com el futbol americà i el de veritat. No es que fós dolent, però té el gust de la carn fumada que compra la meva mare per un dia de cada dia. I això era per una ocasió especial. La Misty portava esperant Pascua com si fós Nadal.
Ha passat una desgràcia per a la familia en aquest dia tant especial. S'ha trencat la nevera! La Christy "plorava". Ho poso entre cometes perquè eren els plors que fa quan hi ha un problema amb els diners. Això és el que passa quan no es tenen uns pocs diners guardats per emergències. Ha sobre la Misty té "carieses" (carieses es el plural del plural de caries, figura retòrica que utilitzo per expresar la cantitat). Tot problemes que se li ajunten. El problema de la nevera l'hem solucionat. La Christy ha trucat al banc o qui sigui el propietari de la casa on viviem abans i ha demanat si podia anar ha agafar la nevera del garatge que vam deixar. Doncs aquest matí han anat. Jo no he anat perquè quan m'he despertat marxaven i quan m'he llevat ja eren a la casa vella. Mentre jo estava en el procés de despertar-me la Christy ha dit que buidessim la nevera, però jo no l'he sentit. Llavors mentra jo em feia l'esmorzar la Misty ho ha començat a fer. Jo li he preguntat que feia, no entenia i l'he parat perque m'ho expliqués. Llavors m'ha dit que ho havia dit la Christy. Quan l'ha Christy ha tornat amb el Cody i el Cory, la Misty li ha explicat que ella ho havia fet tota sola i que ningí l'havia ajudat i que jo li havia posat les mans a sobre (cosa que no es veritat). Per una cosa que fa i va i li chivata a la Chrity per posar-e en problemes. Això sí, quan ella mai no fa res i jo li vaig a dir a la Christy s'enfada que no vegis. Això ha provocat que la Christy es posés a cridar i confiant en l'opinió d'una nena petita "niñata" digués que no ordinadors avui. Després jo li he explicat el què, no onbstant a seguit en peu la llei de no ordinadors avui. Més tard li he demanat i m'ha deixat estar-hi una hora. Al final hem acabat tots treballant mentre la Christy anava dient que TOTS haviem de colaborar per acabar-ho ràpid i que no es descongeléssin les coses. Per ser que haviem d'anar tant ràpid ella no ha mogut ni un dit, alussinant. Algunes coses s'han descongelat, però ella ho ha negat. Em sembla molt fort que fagi aquestes coses, en fi, pels diners aquesta dona fa el que sigui. Avui li ha demanat $60 a la Jun. Sort que no me'ls ha demanat a mi perquè li hauria hagut que dir que no.
Tornant al dia d'ahir, més a la tarda, i després d'empassarme els ultims 45 minuts de la película Wall-E sense haver vist el pricnipi, jugaven els Lakers. Ja han començat els play-offs, era el 4t. partit de la primera ronda contra els Hornets. Anaven 2-1 liderant les series, però amb la derrota d'ahir van 2-2 ara. Una pena que perdéssin perquè vaig disfrutar d'allo més veient el partit. Cridant, revolcant-me pel terra dels nervis, quin espectacle. No hi ha comparació amb la temporada regular, aquí tot té molta més emoció.

Viatge a Golden Country

SENTO NO HAVER ESCRIT RES DURANT AQUESTA SETMANA, HE ESTAT DE VACANCES DEL COLE HI HE DECIDIT AGAFAR VACANCES DEL BLOG TAMBÉ. EM VAIG DEIXAR LA CAMARA A CASA I NO TINC FOTOS DEL VIATGE. SI LES VOLEU VEURE FIQUEU-VOS EN EL MEU FACEBOOK I BUSQUEU PER AYUSA.

Dissabte passat vaig anar de viatge al Golden Country amb AYUSA, la companyia americana de viatges d'intercanvi. Molt bé no sabia lo que era el Golden Country, i de fet encara no ho sé. Després de perdren's amb el cotxe, algo que ja és habitual quan es va amb la Chrisy, vam arribar al lloc on estaven tots. Al nostre cotxe hi anavem la Christy, la Jun, el Cody que havia vingut d'acoplat, l'Adel que és un altre estudiant d'intercanvia de Russia i jo. Estavem en un riu i se suposava que haviem de buscar or. Alguns van trobar-ne una mica, però jo només vaig trobar pols d'or. Allà hi havien els altres estudiants d'intercanvi que ja feia mitja hora que havien arribat. Alguns ja els coneixi del viatge anterior, la Josi, la Sam i la Maggie; altres no els havia vist abans; i també hi havia un noia que coneixia de quan vaig anar a Madrid a fer-me la visa. Es diu Roser i es de Catalunya també, com que viatja amb InterWay la coneixia ja d'abans. De fet, estava al seu costat mentre feia la cua a la embaixada americana de Madrid i vam estare parlant les 5 hores o més d'espera.També estava la filla de la Marti, la Meghane que té la meva edad i el seu fill petit que es diu Cody també.
Després de fer treballs forçats per aconseguir una merdeta d'or vam dinar un bocata del SubWay. Encabat, vam anar a unes mines d'or. Allà també hi havia una tirolina a la que hi vam pujar després d'anar a les mines. A la botiga de regals venien una ampolleta plena d'or per només $4. Va ser una mica frustrant ja que ens haviem estat una hora treballant per aconseguir pols d'or i per només $4 em vaig poguer comprar un ampolla sencera. La tirolina va ser molt xula. Per pujar-hi s'havia de signar un paper. En principi ho feia la Marti per nosaltres, però com que jo ja tenia 18 anys doncs vaig haver de signar el meu propi. Em va fer molta il·lusió, era lo primer que signava com a adult.
Per la nit vam anar a sopar a casa de la Sam i la Josie, que viuen a la mateixa casa. Els seus pares molt bonament ens van preparar uns opar deliciós i ens ho vam passar molt bé. Per dormir vam anar a un hotel a prop d'allà.
Al dia següent vam anar a veure las sequolles gegants. Estava nevat i la neu s'enfonsava. Jo al principi anava amb molt de compte per no enfonsar-me, pero al final vaig decisistir i vaig acabar amb els peus ples de neu i mullats. Com que la visita va ser curta vam acabar de passar el dia a Columbia. Era un poblet una mica petit estil del oest. Semblava el "Far West" de Port Aventura. Vam passejar una mica i vam comprar algunes coses. També ens vam fer una foto a una d'aquelles botigues que et fiques roba de l'època. La foto va quedar brutal. Al carrer principal hi havia un home d'aquells que canta per propines i ens vam posar tots a cantar amb ell. Com que li vaig dir que era d'Espanya va cantar algunes cançons en castellà. Em va dir que havia estat per tota Espanya. Al principi em va sermblar que m'ho deia només per quedar bé, però després vaig comprovar que era veritat. Vam cantar el "Cumpleaños Feliz" en una pila d'idiomes diferents.
Mes tard, i abans de marxar, vaig parlar amb la Marti sobre els problemes que tenia a casa. Vam aclarar algunes coses i em sembla que de moment la cosa funciona. Se suposava que havia de parlar amb la Christy, pero com que de moment tot va força bé, no em tingut una llarga conversa encara.

M'han robat la targeta de crèdit

AQUI UN DELS CAPITOLS MÉS EMOCIONATS DE TOTS ELS QUE HE FET. SE QUE ES UN TOSTON LLEGIR-LO I ES MOLT LLARG, PERÒ FEU L'ESFORÇ I VEUREU COM VAL LA PENA. REALMENT ES MOLT EMOCIONANT.

Ha sigut un dia horrorós. La cosa ha començat ja malament, però tot ha quedat marcat per la targeta de crèdit. Començaré pel començament perquè veieu el que ha anat passant cronologicament.

Primer de tot m'he despertat. Ja cabrejat, perquè teoricament m'ha de desperta el Cody però no ho ha fet gaire bé. A les 6.05 m'he despertat pel soroll del despertador. Se suposava que m'havia d'haber despertat el Cody a les 6.00, però segur que ha entrat i ha dit "Albert" en veu fluixa i ha marxat. Com que estava cansat perquè ahir m'hen vaig anar a dormir tard perquè estava veient "Punto Pelota" al youtube, no el dec haver sentint. Les coses no han anat millor mentre esmorzava. Quan tenia el bol de llet al microones la Christy s'ha enfadat. Per la seva opinió havia posat massa llet al bol i havia agafat un bol massa gran. Ho ha dit d'una manera que semblava que estigués deixant als altres sense llet i m'hagués ficat el bol ple fins a vessar. Tot plegat estava normal, la llet adecuada, tampoc no em paro a calcular la llet exacta. Potser algun dia una mica més o algun altre dia una mica menys. No vindrà de 20ml de llet, m'ha semblat algo molt molest. Tampoc ha acabat a aquí la cosa. Mentre m'ho menjava, li ha tornat a semblar malament una altra cosa. Havia ficat Nescuik amb els cereals perquè la llet tingués gust a xocolata. M'ha començat a dir que si jo veia en algun lloc que digués que li poses Nescuik, que si havia vist a algú més fer-ho. Un barbaritat de coses que no són normals, tot plegat el Neskuik es meu. El problema està en que com que ho paga ella amb els diners que em deu, doncs es preocupa en quant en gasto. Potser es pensa que el fet de pagar-ho amb els meus diners fa que ho pagui ella.

Sortint de la baralla, he desfilat camí cap al cole. Només la Jun i jo perquè el Cody cada dia marxa a les 6.50 en punt sense esperar-nos. Una cosa que em fa ficar de mala llet dia rere dia. La Christy li va dir que havia de sortir a aquella hora per no arribar tard. Es clar, sortir 40 minuts abans de que el coli comenci per fer un trajecte de 15 minuts. Que és per si troba cua? La Jun i jo ja passem i sortim més tard quan els dos estem preparats. Així podem parlar sense que el Cody senti el que estem dient, que segur que després s'ho "chivateja" tot a la seva mare. Com que la Jun té trucades internacionals gratis al seu mòvil, li he demanat que em deixés trucar a la meva mare. Li volia demanar un parell de coses del tema d'estudiar i de pas explicar-li el dilema amb els cereals. De veritat que tinc ganes ja de tenir llibertat per fer el que vulgui sense que ningú m'estigui controlant la llet que poso o si arribo un minut tard a casa. La cosa és que al trucar-la no ha anat com m'esperava. El primer que m'ha dit ha sigut que ella també em volia trucar. Seguidament m'ha comentat que havia vist moltes càrregues seguides de la gasolinera del mateix dia. I m'ha preguntat si havia pagat per gasolina, jo li he dit que no. Aquí ha sortit el tema de que me l'haguéssin agafat o robat. Com que jo estava conveçut de que no havia sigut així, he pensat que potser la Christy la havia agafat per omplir el cotxe de gasolina. Ara meteix descarto aquesta opció per tot el que ha passat després i perquè ja seria massa que cometés un delicte així. La conversa s'ha tallat a mitges mentre encara estavem parlant i devatint. I així he estat tot el dia capficat amb que li havia passat a la meva targeta.

Al cole, encara que pensant en el mateix, puc dir que ha sigut un dia d'aquells fàcils. A primera hora a història un video, sobre el Ku Klux Klan, que de fet pel que ha passat després ha sigut que ni fet a mida. A segona hora hem tingut un substitut, com ha primera hora, i hem anat a la sala de peses en comptes de correr com tots els dijous. Tercera hora no n'hi havia avui. Malgrat que m'he hagut de perdre el brunch crec que ha valgut la pena. El cole havia programat per avui i demà l'actuació del que li diuen "E-15". Això vol dir "Every 15 minuts" i es refereix a que cada 15 minuts algú mor o és greument ferit en un accident de trànsit per culpa dels efectes del alcohol. La cosa estava molt ben montada. Hi havia un accident de tràfic de veritat, i uns alumnes feien d'actors i representaven el que seria una situació real. El accident no l'han fet sinó que els nens s'han ficat a dins del cotxes estrellats. Llavors trucaven a la policía, venien els bombers, treien als ferits del cotxe. Bueno, tot com si fós de veritat. Si fins i tot han serrat el sostre del cotxe per treure als ferits i ha vingut un helicòpter! Sí , sí, un helicopter per emportar-se als ferits més ràpid a l'hospital. Tota una obra d'art amb personal professional de veritat, excepte els involucrats en l'accident que eren alumnes del cole, que una mica més i hem poso a plorar de la emoció. Sortint d'aquí tenia AP Calculus, la meva classe preferida. Mates de veritat i de les que són dificils. Tot seguit a dinar, on ens han donat gratis una galeta en forma de trèbol de tres fulles. Jo he suposat que era pel dia de Sant Patrix, però he preguntat i m'han dit que no, que serà la setmana que ve. Llavors he deduit que degut a que la pròxima setmana és festa i demà és minimum day, ens la donen avui. Després de dinar les coses encara han anat millor. A química el professor ja ens havia avisat que no hi seria i que veuriem un pelicula. El títol de la película no era "Despicable Me", algo intraduible a primera vista. Ell havia preparat unes preguntes sobre la película que feien molta gràcia a tothom. Jo no ho acabava d'entendre al principi, però ara jo ho comprenc i espero que després de la meva explicació vosaltres també. Les preguntes eren de conceptes químics que apareixen a la película, però la gràcia és que la película no té res a veure amb química. Un exemple és que pregunta per quants mols d'aire hi ha en la piramide que té un volum de no se guants litres que apareix a la película. Lo més graciós era que tothom sabia quina película era, pero clar jo no ho sabia i no em feia tanta gràcia. Després de mirar-la 5 minuts he reconegut la película, i al cap de 10 minuts més he descobert el títol en castellà. La película és "Gru"! Qui havia d'imaginar que seria aquesta película. Si algu encara no sap de quina película parlo, a part de que ho pot buscar al google, aquesta és una película de dibuixos animats del estil de les típiques de Pixar. No sé si és realment de Pixar, pero és de l'estil. Un película de dibuixos i de riure per la classe de química, aquí estava la gràcia. Per acabar, a anglès, em tingut un altre subsitut i jo no he fet res. Teoricament haviem de fer una fitxa, pero jo he decidit no fer-la i copiar-la d'algun company un altre dia. Total, és el que faig sempre i tot i axí tinc la millor nota de la classe i sense saber parlar angles tant bé com els altres.

Acabat el cole les coses tornaven a ser dolentes. El camí cap a casa tot normal, però al arribar a casa les coses han seguit el curs adecuat per a un dia horrorós. Al entrar a la meva habitació m'he afanyat a comprovar la cartera. Per sorpresa meva, la targeta de crèdit no estava allà, i a més faltaven els $43 que hi tenia en metàlic. Seguidament m'he adonat de que tenia un missatge de la meva mare dient que la truqués que era important. Llavors li he demanat permís a la Christy per trucar per l'Skype dient-li que la meva mare m'ho havia demanat i que era important. Quan m'ha preguntat si sabia què volia, he mentit i he dit que no encara que sabia perfectament, o almenys això esperava, que era sobre la targeta. Malgrat les dificultats de la conexió he pogut parlar amb la meva mare de l'assumbte i trobar-hi una solució. Ella s'ha mostrat força calmada, sobretot si ho comparem amb el que ve a continuació, i no m'ha volgut posar nerviós. M'ha explicat que ja havien arribat al límit de la targeta de crèdit, i per tant no poden treure més diners, i que demà ella la cancelaria. El problema ella el centrava en que ara tinc $0.00 i que fins que no m'hen fagi una nova i me la envii no tinc cap manera d'aconseguir diners. M'ha dit que li demani a la Jun que me'ls deixi, i així he fet. Finalment hem acordat que si trobava la targeta de crèdit anés al caixer i treiés tants diners com pugui per que ella la cancelaria de totes formes ja que la poden haver copiat.

Ara era el torn d'explicar-li a la Christy. Realment no tenia ni idea de com s'ho pendria. Al principi semblava que actuava com culpant-me a mi d'irresponsable. En aquest cas crec que jo no he sigut irresponsable ja que sempre he tingut cura de la targeta i de la cartera i si me l'han robat no ha sigut per la meva culpa. Després ja he vist que no anaven per aquest camí les coses. També haig de dir que s'ha mostrat molesta per haver trucat a la meva mare abans de dir-li a ella. Llavors li he hagut de dir que ha sigut ella la que m'ha informat. Mentre la conversa progressava ella s'anava posant més i més nerviosa. Jo crec que en algun moment s'ha vist entre reixes. En aquest moment se m'han esvait tots els dubtes sobre si ella podria haber tingut algo que veure. Jo li he intentat explicar que la meva mare l'anularia demà i que ja no podien treure més diners. Ella s'ha capficat en que sí i m'ha fet trucar a la meva mare per que la anulés en aquell mateix moment, com si les oficines del Banc de Sabadell estiguessin obertes a les 12 de la nit. Mira que ja li havia dit que el banc s'en feia càrrec de les despeses i tot això. La cosa és que la meva mare en aquell moment ja estava sobant i no ha contestat. Després d'intentar esbrinar on me l'havien pogut robar, hem deduit que segurament seria a la taquilla de PE. O això o me l'han robat a casa, que ja dic que ho descarto. Llavors m'ha dit que haviem d'anar al HS ha informar sobre el robatori. Durant el camí a culpat a tots els negres del planeta d'aquest fet. Fent servir el terme "Nigger" que és una forma molt despectiva de referir-se a les persones de pell més fosca. Per traducció suposo que sería "moro", però tinc la sensació que és algo més despectiu que això, En aquell precís moment m'han vingut al cap paraules del video del KKK. En alguns moments estava dient coses molt semblants que el que deien els KKKK als seus discursos (no és que hagi posat una K extra, la quarta és de Knights, caballers). He estat a punt d'interrumpir el seu discurs racista, que era digne de Hitler  "el Adolfin", però he estat callat perquè amb aquesta dona no es pot discutir.

Al institut hi hem estat un bon rato, uns 30 minuts diria. Em parlat amb un senyor, que jo ja coneixia, i la Christy li ha explicat la situació. De pas ha insitit en que al Cody tambe li havien robat dos telefons a les taquilles. Lo dels telefons té la seva gràcia perque són de preu variable. Quan m'ho ha dit a mi el primer cop era un telefon de $500, pero en la següent frase ja s'avia revalorat a $600. Al cole ja havia pujat de preu més i era un de $600 i l'altre de $800. Força curiós si tenim en compte que diria que és el mateix telefon mòvil. No es que vulgui subestimar el telefon, però no semblava cap meravella. Era un Samsung (marca koreana pel que em va dir la Jun) molt bàsic de pantalla tàctil. Diria que el bàsic que regalen totes les companyies quan et fas un contracte de tarifa plana amb multiples linies. No més de $200 per a mi. Bueno, és que si costés $800 ja seria més que un iPhone o un Android. Tal i com deia ella ha estat parlant i dient una i una altra vegada lo que havia passat. Fins i tot s'ha arribat a posar a plorar. Ha arribat un punt on m'ha semblat que el pobre home ja no sabia que més fer, ell tampoc no podia fer res més. Havia notificat al professor de PE, havia comunicat el robatori, li havia donat el numero de la policia, de tot. Ja havia arribat el moment que s'havia de marxar, però ella segui allà explicant les seves penes. Al final hem marxat i hem deixat al home continuar amb les seves coses.

Quan hem tornat a casa, ella ha trucat a la policia per notificar el robatori. Suposo que tot això ho fa per tenir cobertes les respnsabilitats com a mare adoptiva. Ara mateix em poso en el seu paper i veig que és normal que és preocupi tant. Ella veu que al seu estudiant li han robat la targeta i ha de fer alguna cosa. La Marti li pot reclamar que ha passat i tot això. Jo de mentres m'he posat a mirar el bàsquet a la tele. Gran partit avui, Lakers vs Heat. Desgraciadament han guanyat els Heat al final. Quan s'ha presentat l'agent de policia m'he fet apagar la tele i no he pogut veure el segon quart. Era una policia, encara que això dona més ben igual. Li hem explicat tot el rotllo i tot això de la taquilla i tot. Després li he ensenyat els cobros del banc que m'havia passat el meu pare. Aquí ha sigut un d'aquells moments que sempre passen a CSI. Quan la petita mentira que vas dient que no ha de tenir importància ja no serveix més. Les dates dels pagaments amb la targeta eren d'abans de dimecres, que era el dia que teoricament l'havien robat. Jo ja ho sabia però per no complicar més la cosa doncs no havia dit res. Tinc la sensació que vaig portar la cartera al cole dilluns o dimarts també, però no ho recordo bé. Al final li hem imprès una copia, ella ha notificat el robatori, i ha marxat.

Jo ja no li vull donar més voltes al assumpte, no hi puc fer res ara mateix. No obstant ella segueix capficada en que els negres poden treure més diners amb els seus metodes secrets i tot el rotllo. La he intentat tranquilitzar molts cops però és impossible. Si poguessin treure més diners ja ho haguessin fet. Tenen la targeta desde el dia 7 o 8 i només han gastat un $300 que és el màxim, si realment fóssin professionals i poguéssin treure diners de veritat no l'haurien usat per comprar coses d'$1 o omplir tots els seus cotxes de gasolina. Té tota la pinta que és algun delinqüent asolecent que ha intentat treure el màxim que podia de la targeta.

Ja després de sopar he anat a la habitació de la Jun ha demanar-li els diners. He demanat a la Misty que marxés i he tancat la porta. Li he explicat que tenia $0.00 i que si ella me'n podia deixar. Ella ja sabia lo de la targeta, de fet ha sigut la primera en saber-ho perquè li he explicat de camí cap al cole. Ella m'ha dit que si i que dema parlarà amb la seva mare per veure quants diners té a la conta i quants me'n pot deixar. No són gaires els que necessito, suposo que en un parell o tres de setmanes la targeta ja la tindré. Em sembla que $100 són suficients. La cosa és que dissabte marxem de viatge i clar necessite diners sí o sí per comprar alguna cosa. També vull aprofitar per recuperar els $24 que li vaig deixar a la Christy i encara no m'ha tornat. Em sembla una bona oportunitat per que no torni a esquivar el tema. Com ja he dit abans, per parlar amb la Jun he tancat la porta. Pecat! La regla numero 1 d'aquesta casa és que els nois no poden estar en la habitació de les noies amb la porta tancada, i viceversa, per raons de seguretat. Realement m'ha indignat una mica, i he refumfunyat. Tot i així he conseguit sortir del problema sense causar una gran discusió. Raons de seguretat? Això li he preguntat, i llavors ja ha sortit amb el tema del Lorenzo. Que si va tocar a la Jun entre les cames, que si va pegar a la Misty al cul. Que es pensa aquesta dona, que sóc un pervertit o què? I que passa que si esta la porta oberta no es pot fer o que? M'han entrat unes ganes de posar-me a discutir de lo gilipoyes que era aquesta norma i de lo gilipoyes que eren tots els americans i de lo anticuada que era aquesta norma i de la mare que els va parir a tots amb les seves normes dels anys 20 i del KKK i conservadors i patriotics i...

Fa un rato la Christy m'ha comunicat que la Marti vol que escrigui un e-mail de la llergada d'una pàgina, i ha especificat que havia de ser llarg i que no era sufcient 5 o 6 linies, sobre l'últim cop que havia vist la targeta i tot el rotllo. Deu meu quin dia més esgotador.

Encara hi ha més males notícies que m'he deixat pel camí. Ara es veu que el Cody també ve al viatge. Ja me l'han arruinat. Dos dies que tinc per fugir d'aquesta familia del terror i va i es venen amb mi la senyora i el fill monster. Si no fos poc el disgust, haig de compartir habitació amb ell i amb un noi rus que ja conec que es diu Adel. Es veu que només hi ha tres nois, això vol dir que per força em de dormir a la mateixa habitació. Espero que almenys no em segueixi ni vaig amb mi. I si és així ja tinc un pla B, aniré amb la Roser, una noia que conec de quan vaig anar a Madrid a tramitar el visat, i així puc parlar amb català i no m'enten. No és només el fet de que no em pugui despendre d'ell. Sinó que normalment quan estem entre estudiants d'intercanvi comentem coses de les nostres famílies i tot això. I clar, amb el espia infiltrat no es pot. Realment tinc la convicció de que la Christy ha fet que vingués per tenir-nos controlats.

Aquests últims dies estan sent realment durs per a mi. Tinc ganes de tornar a casa ja. Aquest viatge ha sigut molt bonic i tot el rotllo, però ja és hora de que torni al meu lloc. Allà on pertanyo i on estic com a casa. Potser estava a casa no valorava lo afortunat que era. No només per tenir uns bons pares, una bona germana, una bona familia, uns bons amics, uns bons companys... També perque malgrat molts consideren que EE.UU. és un gran país i s'envejen algunes moltes coses d'aqui, lo bé que funciona tot, jo no canviava per res del món amb el meu país. Potser és un país de vagos, on la filosofia de vida és treballar quan menys millor, on hi han discusions d'identitat nacional, on hi han millons de problemes que sembla que a EE.UU no tenen; però és on millor estic. Un lloc on si estas malalt et curen, si vols anar a un lloc hi ha transport públic, on anar pel carrer és relativament segur, on la gent en general té sentit comú (encara que n'hi ha que no gaire), on mirem a l'exterior... allà on em trobo bé i sóc feliç

Estudiant

Aquests últims dies la meva obsesió per l'estudi s'està passant de la ratlla. Em sembla que potser m'he capficat una mica massa en això d'estudair. Quan arribo del cole em poso a fer els deures del High School, i quan acabo em poso a estudiar. I així estic tota la tarda fins que arriba l'hora de sopar. Em sembla que estic sobreexplotant el meu cervell. Em sento molt cansat tot el rato, com si necessités més energia per seguir pensant. Tot i així em sembla que tot el que estudio no és suficient. Hauria haver començat a estudiar al novembre i no al febrer. Espero que durant el "Spring break", que són les vacances de primavera, de la setmana que vé pugui estudiar força i recuperar tot el temps perdut. De momentja he estudiat pels dos primers exàmens d'història, però encara haig de fer el segon, que tinc programat fer-lo demà. De física ja he llegit i estudiat els 3 primers temes que em van enviar. I també he fet els exercicis, excepte un parell que no sé fer. Però com que no em contesten als meus dubtes ja no puc abançar més, i tampoc tinc més material. De química, a pesar de que m'he llegit els apunts que em va passar la meva amiga Estefania, avui he començat a organitzar-me bé l'estudi. He mirat a la web de la selectivitat els temes que entraven i després els hi he buscat un equivalent al llibre en anglès que em va deixar el meu professor de química d'aquí. Sorprenentment ni han molts que els titols són exactament iguals, bueno traduint-los al angles. No obstant, hi ha un parell o tres als quals no els hi he pogut trobar un equivalent. A matemàtiques no he tingut mai cap problema, però hi ha un parell de coses que encara m'haig de mirar. Li vaig demanar al meu amic Dani que me les envies, encara que li vaig dir que no corria pressa, i com que no corria pressa doncs encara no les tinc. Definitivament necessito fer un horari per encuadrar totes les coses que haig d'estudiar i així saber si vaig o no vaig bé de temps. Vull deixar-me tot el més de maig per repassar, memoritzar i preacticar amb els exàmens de l'any passat. Dit això tinc menys de dos mesos per empollar tot el que em queda. No cal olvidar anglès i castellà tampoc. Anglès no penso estudiar, l'únic que faré és practicar exàmens. Per castellà ja és una altra cosa, realment estic una mica perdut sobre com em prepararé aquesta assignatura. El que més por em fa realment és que no tinc a ningú que em corretgeixí aquestes coses, per tant no sé si vaig pel bon camí o no. Les ciències no són gaire problema ja que si els numeros quadren sol estar bé la cosa. El dilema és a les assignatures de llengua que els criteris de correcció es basen en coses que jo no puc valorar.

Ja tinc 18 anys

Avui ha sigut el meu aniversari. El dia que havia esperat desde feia la tira d'anys. No només perquè fós el meu aniversari, sinó perquè era el 18è. 6 de març de 2011, el dia a partir del qual ja puc votar, beure, fumar, conduir i tot això que ja podia fer abans pero ara legalment. Quan vaig decidir venir aqui al EE.UU. ja sabia que hauria de passar aquest dia tant especial sense les persones que més estimo. No només els meus pares, la meva germana, els meus avis, sino també els meus tiets, familiars, i amics, i totes les persones que conec i que al cap i a la fi aprecio molt. Temia una mica per aquest dia ja que pensava que podia ser que no estigues a la altura de les espectatives. Al cap i a a fi ha sigut un dia una mica normal, pero almenys no ha sigut un mal dia. Estic content de que hagi arribat i de que la gent m'hagi felicitat encara que estigui a milers de quilometres de distància.
De bon matí, m'he llevat i he esmorzat i tot el rotllo. De fet no m'he llevat, m'ha llevat la meva tieta, la Marta i prou, per felicitar-me. N'estic segur de que esta ben contenta d'haver-me despertat, però m'ho tinc merescut perquè jo pel seu aniversari la vaig despertar amb un SMS a les 5 del mati. Més tard m'ha trucat la meva tieta Lola. Després he trucat als meus pares. A casa meva estaven els meus pares i els meus cuatre avis. La meva mare m'havia fet un pastís d'aniversari. No era cap sorpresa perquè m'havia preguntat ja ahir de que el volia. Però realment em va fer il·lusió que decidís fer-me un pastís. Tenia la forma que jo volia, es a dir, un 18. M'han cantat un "Cumpleaños Feliz" mig en català mig en castellà i força desentonat i he bufat l'espelma. Sí, només una, era simbòlica suposo. Maravellosament l'espelma s'ha apagat, em pregunto qui haurà tingut l'honor de bufar la meva espelma del 18è. aniversari. Després ha vingut la Christy i m'ha tirat tot de confetis per sobre. Que despres jo he hagut de recollir. He estat parlant un rato més amb els meus pares i després ja he penjat. Últimament sento més la necessitat de parlar amb ells. Al principi els torbava molt a faltar, ara ja no tant, no obstant m'allargo molt més parlant amb ells. També sento la necessitat de parlar amb els meus amics, no és el mateix parlar amb ells pel facebook o el msn.
Per la tarda tenia programada una festa. No ha sigut una gran festa i, de fet, només ha pogut venir el meu amic Luis. També habia de venir el meu amic Miguel, pero a última hora m'ha enviat un SMS dient-me que estava castigat. No m'ha importat això, no tinc la necessitat de tenir una gran festa amb grans regals per ser feliç. De fet el que més feliç em fa és poder saber que hi ha persones que m'estimen en un dia tan especial. Hem estat jugant a la PS3 amb el Luis tota la tarda. La Christy havia fet tacos ha petició meva i m'havia comprat un pastís i uns globos. M'han portat el pastís mentre em cantaven un "Happy Birthday" i jo he bufat les espelmes. Aquest cop dues, una amb forma d'1 i una altra amb forma de 8. Més tard m'ha donat el regal. Era una caixa de bombons i una mini canasta de bàsquet. M'ha fet entendre que no era gaire i que ho sentia. Jo li he dit que no necessitava que fós gran cosa per ser feliç i li he donat una abrazada.
A part d'aquest regal, en tinc alguns més, però de moment estic ben lluny de rebre'ls. Els meus amic m'han comprat una entrada pel concert de Bon Jovi. M'ha agradat molt, tot i així fins al Juliol no l'ha puc disfrutar. Això sí, prometo passar-m'ho en gran al concert. Les meves iaies i avis, encara que les iaies han assolit el protagonisme, m'ha promés diners per que quan torni em pugui treure el carnet de conduir i amb una mica comprar-me un cotxe. Em faria ilusió poder comprar-me un cotxe vell i de segona mà d'aquells que no et fa pena donar-li un cop i pots conduir tranquilament. I els meus pares també m'han comprat algo. Però no m'han dit que és, que ja m'ho trobaré quan vingui. M'han deixat una mica amb la intriga, pero bueno, jo ho veure. Espero no impacientar-me gaire. Realment espero amb il·lusió el dia de tornada. No sé si realment vull que arribi ja o poguer disfrutar una mica més aqui als EE.UU. La pena és que la meva tornada quedarà una mica ofuscada per la selectivitat.
Vull donar moltes gracies a tots el que m'han felicitat i dir-vos que us estimo molt a tots.